Començàvem l'aventura dient el primer que ens venia al cap i l'acabem de la mateixa manera!
Ens havien explicat força coses d’aquesta experiència, sobretot, les
imprescindibles per deixar pas a la sorpresa i no impedir que ens meravelléssim
davant d’algunes accions i fets que succeeixen amb tota normalitat i espontaneïtat
durant aquest camí. I és ben cert que ens hem meravellat!
Podem afirmar que hem vist evolucionar a cada infant i també hem pogut
constatar la seva constància i/o perseverança. Hem pogut observar-los
superant-se, descobrint-se, deixant-se anar, relaxar-se, a cuidar-se a un
mateix i als companys, a mimar-se, pentinar-se entre ells i a fer-se nombroses
abraçades (d’ànim, a mig matí, de bona nit i d’aquelles que es fan simplement per
demostrar el seu afecte). I és que com diu aquella cançó... “junts podem
arribar més lluny, més lluny”. En definitiva, podem dir que els hem vist créixer
i encara que sembli que en només deu dies (deu dies són deu dies) i... si, han
crescut en molts aspectes.
Destaquem la seva paciència, el saber esperar amb un estar impecable, quan
es té gana i encara s’ha d’anar a comprar el dinar o quan has d’esperar el teu
torn per cuinar-lo, per rentar la roba si només hi ha quatre piques i som més
de vint o fins i tot, per banyar-se en una petita piscina on no hi cabíem tots
alhora o quan apareixen les ganes de jugar a futbol al trobar-se una pilota. La
rutina diària ha anat agafant rodatge fins a funcionar amb agilitat i
autònomament; l’escollir un llit per dormir, l’instal·lar-se cada vegada amb
més calma, el fer i desfer la nostra companya inseparable d’aquest viatge (la
motxilla!), el perdre un objecte personal, buscar-lo, trobar-lo o aprendre a
acceptar-ne la pèrdua. També, reconeixem l’esforç diari del caminar i d’anar trobant
estratègies per fer el camí més curt, poder-lo gaudir, vencent el cansament
gairebé sempre amb una cançoneta o un gran somriure.
Així doncs, un cop finalitzat el nostre camí només tenim paraules d’agraïment.
En primer lloc, per als nostres peregrins i peregrines, per la seva valentia i
el seu saber estar que ha impressionat a gent d’arreu del món amb la qual ens
hem creuat i compartit l’aventura. Els han felicitat en nombroses ocasions
(mentre caminàvem, en els albergs, quan els veien jugar i córrer després dels
quilòmetres, quan descansaven en una ombreta, participant en l’explicació dels
jaciments i pel respecte mostrat en el restaurant, etc). Ahir al vespre ens van
demanar si érem d’alguna escola especial perquè els sorprenia gratament el seu
tarannà. I ens preguntaven només tenen onze i dotze anys? I no es queixen
mentre caminen i no van dient tota l’estona quan arribarem? I sempre estan així
de bé? També altres peregrins es meravellaven (tan o més que nosaltres) i al
veure’ls caminar ens deien que ja no es tornarien a queixar durant el seu camí.
Potser si que som una escola especial i per això els nostres infants són
especials o potser és que el secret és només en deixar-los fer, conèixer,
conviure i ser.
Per a vosaltres famílies, us agraïm la vostra confiança per confiar-nos els
vostres tresors més preuats sabent que a la tornada alguna cosa dins seu haurà
canviat.
I podríem explicar-vos una pila d’anècdotes però ja ho faran els propis
protagonistes perquè puguin escollir el que volen compartir i el que volen
preservar. Acabem amb una frase d’un home de Colòmbia que vam coincidir vàries
vegades durant aquest camí i que ens la repetia cada vegada que ens creuàvem: “¡esto
es impresionante!”.
Joan Manel, Fina i Gisela
